Construïm, l'ús
intransitiu i l'engany
Diuen «Construïm»,
però no ens diuen què volen construir. Construir, en política,
només admet un ús transitiu.
L'ús intransitiu de
Construïm, l'absència d'un complement directe, l'absència de
qualsevol formulació que doni sentit al verb, amaga la buidor i
l'engany que hi ha en la mateixa arrel de la seva proposta.
Què és el que es
vol construir? Quins són els objectius? Què es proposa?
Res. Zero. Silenci.
Espai en blanc.
En canvi, tot i que
ens amaguen què volen construir, s'omplen la boca de«diàleg», com
si es tractés d'un tòtem que hagués estat violat pel poble
bàrbar, que en fer-ho ha desfermat la còlera dels déus.
I això és un altre
engany de la seva «proposta». Catalunya porta intentant dialogar
amb l'Estat espanyol sempre, des que les nostres institucions i
sobirania foren liquidades el 1714. I aquests 300 anys l'únic que
ens han demostrat és que l'únic diàleg possible és el que es
produeix entre iguals. Quan el diàleg no és entre iguals és una
altra cosa: és el dret de petició, de suplicar, de gemegar... però
sempre des d'una situació d'inferioritat i submissió que l'adultera
i que fa que parlar de diàleg sigui un engany, una ficció.
Va intentar dialogar
la Mancomunitat, i l'epíleg d'aquell «diàleg» va ser la
dictadura de Primo de Rivera. Va intentar dialogar la
Generalitat republicana, i tots sabem de quina manera tan salvatge el
van acabar. I durant molts anys també ha fet veure la Generalitat
«constitucional» que podia dialogar, i el final ha estat el
de sempre: la negació de Catalunya com a subjecte polític, la
conversió en un gestor administratiu de la Generalitat, el seu ofec
financer i la permanència immutable del seu espoli fiscal, del seu
saqueig, que és el que està (per què ni ho esmenteu, campions del
moderantisme?) en l'origen de la desatenció de les
necessitats bàsiques de Catalunya i l'empobriment de la seva gent.
Construïm amaga,
però, en l'arrel de la seva formulació, dos altres usos
fraudulents.
Per una banda
Construïm és un eufemisme de la veritable proposta que plantegen
per al conjunt de la societat: rendim-nos, humiliem-nos, supliquem,
gemeguem, arrosseguem-nos, no molestem, implorem pietat i que com a
graciosa i majestàtica concessió ens perdonin la vida i ens deixin
respirar.
Però Construïm
també té amaga, a la vista del perfil dels seus impulsors i del que
sembla hi ha al darrere, un ús transitiu, com a sinònim de
«Conservem». És una evidència que no tots els catalans surten
perjudicats de la dependència d'Espanya. N'hi ha uns quants que en
surten molt beneficiats, d'aquesta dependència i que gaudeixen de
grans beneficis i privilegis pel fet d'actuar de guardians del gueto,
de lacais locals del poder estatal, mentre el conjunt de la societat,
el país en el seu conjunt, és espoliat, saquejat, empobrit, vexat,
denigrat.
Diuen, a més, els
que volen construir però no ens diuen el què, que «s'han destruït
garanties socials i prestacions de l'estat del benestar»: és una
formulació abjecta, aquesta manera covarda de ni tan sols esmentar
de passada cap de les causes directes que hi ha al darrere d'aquesta
situació. Si ho fessin haurien d'assenyalar la situació de
dependència de Catalunya. I encara és pitjor quan diuen que s'està
«a punt de destruir la pau social, la convivència» tot llençant
la pedra i amagant la mà en la culpabilització i gairebé
criminalització del procés independentista, perquè quan diuen això
estan apel·lant al confort del plat a taula de l'esclau com a
escenari idíl·lic i desitjable. No facis enfadar l'amo, i aquest et
tindrà sempre un plat a taula, ni que sigui amb les restes podrides
del banquet que s'ha pegat amb el nostre treball.
No es pot ser més
deshonest intel·lectualment i políticament. La buidor absoluta del
manifest de «Construïm» és un reflex de la total absència de
substantivitat de la seva proposta. Construïm, en política, només
admet un ús transitiu. L'ús intransitiu és l'evidència de
l'engany.
.jpg)
